Les millors obres de Tim Burton | Dani Senabre
Pàgina web oficial del periodista Dani Senabre. Descobreix tots els vídeos, les entrades i les publicacions. We've got fun and games.
dani senabre, dani, senabre, rac1, cope, dani senabre rac1, youtube, tu diras
17285
post-template-default,single,single-post,postid-17285,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.1,wpb-js-composer js-comp-ver-5.2.1,vc_responsive

Les millors obres de Tim Burton

Les millors obres de Tim Burton

Aquesta setmana, el mestre Tim Burton ens ha regalat el tràiler de la seva nova creació, Miss Peregrine’s Home for Peculiar Children i nosaltres, fanboys entregats que pensem en ell cada dia, estàvem esperant una excusa com aquesta. Avui l’aprofitem per fer un ranking de les seves pelis. Deixant a banda creacions menors com Pee-Wee o Vincent, aquestes són les seves disset meravelles en ordre. Gaudiu i discutiu.

[carousel_anything items=”1″ items_tablet=”1″ thumbnails=”arrows” autoplay=”” speed_scroll=”1000″]

17. DARK SHADOWS

Si parlem d’estètica i ambientació, encara podria sobreviure dins del tenebrós imaginari del director californià. Si parlem d’història i valor cinematogràfic, és pràcticament impossible de veure. Té aparentment tots els ingredients habituals: Johnny Depp, Helena Bonham-Carter, vampirs, mort, humor…Llàstima que estiguin cuinats amb desgana. Ningú sembla ni tan sols intentar-ho. Es posen el maquillatge i esperen que tot surti sol. La majoria de cops ho fa. Aquí no. No funciona com a comèdia, ni com a peli de terror, ni com el serial teen de gènere fantàstic que sembla voler ser. L’enterrarem sota ombres fosques.

16. MARS ATTACKS

Encara que sigui per repartiment o per algun moment grotescament divertit, li hem donat l’avantatge sobre Dark Shadows, però són básicament al mateix graó de la filmografia de Burton: l’últim. La cinta es desinfla de forma evident després d’una primera mitja hora relativament entretinguda i acaba perdent tota mena de sentit. Pensar que el Joker i el Pingüí es tornen a posar a les ordres del director que els va parir per acabar passant desapercebuts és dolorós. Pensar que una invasió extraterrestre i la fi del món en mans d’un dels talents artístics més grans de la indústria no dona ni per una bona estona de tarda de diumenge, ho és encara més. Com a mínim sempre podrem veure Jack Nicholson com a president dels Estats Units. Trump, pren nota.

15. ALICE IN WONDERLAND

No és un insult al sentit comú com les dues anteriors, ni molt menys. De fet, a nivell visual és de les millors creacions de la última i poc prolífica etapa burtoniana. Però és només això. Un embolcall. Buit. No aporta res nou al conte original de Lewis Carroll. Depp està bé, però un cop més amb el pilot automàtic. No saps si és Sparrow, Barnabas o el Mad Hatterer. Per destacar alguna cosa, ens quedem amb les veus originals de Stephen Fry o el recentment desaparegut Alan Rickman. Es deixa veure, però no t’omple.

14. EL PLANETA DE LOS SIMIOS

A primer cop d’ull, fer un remake de una de les millors sagues del cinema clàssic de ciència ficció semblava innecessari. En una segona reflexió, el món fosc i decadent que dibuixa la novel·la de Pierre Boulle encaixa a la perfecció amb un director que sempre ha humanitzat els monstres per revelar que no hi ha monstruositat més aterradora que la humana. Apart dels simis (Tim Roth, Bonham Carter i el desaparegut Michael Clarke Duncan), a Burton li fallen els actors. Estella Warren i Mark Wahlberg no són capaços d’aguantar una història que no és perfecta però que depara un correcte gir final. El problema és que quedarà enterrada entre la icònica primera entrega de Charlton Heston i la trilogia actual.

13. BIG EYES

Sembla com si algú, un dia, s’acostés a la cova tenebrosa i abandonada en la que viu el nostre director i li digués: a que no tens el que s’ha de tenir per fer una peli “normal”? Big Eyes és la resposta a aquest desafiament. Una bona història, una correcte cinta però sense cap dels elements que fan que Tim Burton sigui… Tim Burton . La podia haver fet qualsevol, cosa que no es pot dir de cap de les seves altres creacions, ni tan sols les d’un nivell clarament inferior. No té res d’especial i segurament aquest era el pla establert. Una mena de refreshment per agafar aire per, esperem, encarar una nova etapa de retorn als orígens amb Miss Peregrine, Dumbo i companyia. Els ulls grossos no se li donen tan bé com els peixos grossos.

12. SWEENEY TODD

Era qüestió de temps que Burton fes un musical. De fet, ens sobren arguments per defensar que tan The Nightmare Before Christmas com Corpse Bride ho són. Aquí Burton no crea, adapta. I ho fa sobre una peça abusivament versionada. Una obra teatral original de Christopher Bond va donar pas a un musical de Stephen Sondheim i aquest a fins a tres pel·lícules (la última només un any abans que la versió que ens ocupa). Possiblement per això, la crítica va passar bastant per sobre d’una cinta que sense ser cap obra d’art, és de les més infravalorades de la producció burtoniana. Les actuacions de la parella de sempre són de gamma alta i es veuen arrodonides pels secundaris de luxe: Rickman, Spall i fins i tot Baron Cohen pinten amb èxit un quadre amb un marc fet a mida. El Londres Victorià, una mena de Gotham City del segle XIX, demanava a crits la mirada de Burton.

11. FRANKENWEENIE

Tim Burton ha visitat tants cops el món de l’animació i amb tant d’èxit que és molt probable que molts de vosaltres ni tan sols hàgiu sentit a parlar d’aquesta peça. És una pena, perquè Frankenweenie no té tant a envejar a algunes de les seves germanes de gènere. El director recupera una idea original que ja va intentar posar en pràctica a l’inici de la seva carrera, però evidentment el Burton de 2012 no té res a veure amb el de 1984 pel que fa a domini del mitjà. Dir que estem davant d’un Frankenstein amb gossos seria tan simplista com quedar-se amb que Edward Scissorhands gira al voltant d’un jove amb tisores a les mans. Frankenweenie és molt més. L’únic que la separa de joies com The Nightmare Before Christmas o Corpse Bride és un punt extra de carisma als personatges i un fet que no és estrictament culpa de la cinta en sí: que la fórmula comença a ser repetitiva.

10. CHARLIE AND THE CHOCOLATE FACTORY

Més propera al material original de Roald Dahl que altres incursions cinematogràfiques prèvies, aquest film marca un abans i un després a la trajectòria de Johnny Depp. Probablement és la última cinta de Burton en la que l’actor executa a la perfecció – malgrat abusar del canvi d’accent constant- la seva missió d’encarnar un personatge excèntric i rematadament freak. A partir d’aquí, l’actor de Kentucky posarà el pilot automàtic i no sortirà del seu mode Jack Sparrow fins els nostres dies. Tot i això, i sentint-ho molt per Gene Wilder, Wonka tindrà sempre la cara de Depp. Amb un estil visual trencador i una estructura narrativa impecable, Charlie and the Chocolate Factory és el que Alice in Wonderland hauria d’haver estat.

9. SLEEPY HOLLOW

Possiblement l’obra de la filmografia burtoniana que més divisió d’opinions genera. Durant els dos primers terços del metratge, Sleepy Hollow crea una atmosfera tètrica amb dosis equilibrades de horror, misteri i fins i tot un punt d’humor. El problema és que el tercer acte segurament no compleix el que els altres dos prometien i l’exercici es queda a mig camí. En qualsevol cas, la sensibilitat visual del film li va valer un dels pocs Òscars que han rebut les obres del nostre director: el de la direcció artística de Rick Heinrichs.

8. BEETLEJUICE

Parlem de coses serioses. Mort. Monstres. Bromes macabres. Es nota que comencem a moure’ns pels graons superiors. Beetlejuice és la prova que un gènere pràcticament desaparegut es pot revitalitzar per sempre si cau en les mans adequades. Segurament la creació més bizarra del ja de per si estrafolari cineasta, el film va tenir una rebuda agredolça. Els que volien anar a veure una comèdia van sortir espantats. Els que anaven a veure una peli de terror van sortir rient. L’actuació de Keaton és de les que marquen l’estereotip a seguir per futurs exercicis. Diuen que l’any que ve roden la segona part. 30 anys després.

7. BATMAN RETURNS

Parlant de seqüeles, aquesta és la primera i de moment única vegada que Burton n’ha volgut fer una. Per la crítica especialitzada (i pels números del taquillatge també), el segon capítol de les aventures del salvador de Gotham City va superar en tot el primer. Nosaltres ens resistim a invertir l’ordre per una simple qüestió de importància històrica i de revolució del gènere. Tot i que De Vito i Pfeiffer es mengen la pantalla, es nota que per Burton el veritable protagonista de la història és la ciutat de Gotham, feta a mesura del director. L’escenari i les interpretacions fan sostenible moments que d’altra banda serien de vergonya aliena com la seqüència final dels pingüins terroristes. Ara, res comparat amb el que estava a punt de venir. Si haguessin deixat a Burton tancar la trilogia, Joel Schumacher mai hagués existit i els batnipples serien fruït de la nostra imaginació. Error històric.

6. CORPSE BRIDE

L’esport favorit de Burton és invertir les convencions socials per despullar l’estupidesa de les nostres idees preconcebudes. Per això, a Corpse Bride l’existència dels vius és un cementiri d’emocions, un avorrit quadre gris on tot el que val la pena està prohibit o, encara pitjor, és políticament incorrecte. En canvi, el món dels morts és un carnaval de colors, música i felicitat on tot és possible. Només per això, val la pena degustar aquesta meravella del cinema d’animació nominada a diversos Òscars.

5. ED WOOD

Dirigir una pel·lícula sobre el pitjor director de pel·lícules de la història del cinema no ha de ser fàcil. Per Burton, ho sembla. La presència de Depp i sobretot de Martin Landau, l’ajuden a construir una obra a mig camí entre la intensitat dramàtica de un biopic i el punt tragicòmic i entranyable que desperta la figura d’aquest perdedor únic. Bill Murray, Patricia Arquette i una Sarah Jessica Parker que encara no havia caigut en la dinàmica ensucrada de Carrie Bradshaw completen un dels millors repartiments que veurem aquí. Burton ha fet una pel·lícula fabulosa sobre pel·lícules horribles.

4. BATMAN

Tornem a repetir que la posició d’aquesta obra mestre no respon tant a la qualitat del film – que en té molta- sinó al seu valor històric. No és que Batman revolucionés el gènere, és que en va crear un. Totes i cadascuna del centenar d’aventures de superherois que han acabat saltant al cel·luloide avui beuen de l’abans i el després que va marcar Burton el 1989. Per si això fos poc, només el Joker de Nicholson ja val per sí sol el seu preu en or i puja el llistó tan amunt que només un esforç titànic i autodestructiu com el de Heath Ledger el podria arribar a superar. L’elecció polèmica aquí va ser la de Bruce Wayne. Com li va passar a Nolan amb Ledger, Burton va rebre milers de cartes de fans del personatge de Bob Kane demanant que es replantegés la tria de Michael Keaton. Tothom que sàpiga alguna cosa de Burton, s’hagués estalviat la tinta. El film va recaptar 100 milions de dòlars en 10 dies. Potser no va anar malament del tot.

3. BIG FISH

Per alguns – aquells que rebutgen la foscor excessivament monstruosa de la majoria de les seves obres- Big Fish és la millor peli de Tim Burton. Com a Ed Wood, el director es marca un film endogàmic sobre l’art d’explicar històries. La relació pare-fill i l’art de la mentida es donen la mà en un univers fantàstic on desfilen alguns dels personatges de conte més memorables del cinema contemporani. Fins i tot fora del seu element, fins i tot amb un embolcall molt més lluminós que de costum, Burton és capaç de signar una obra mestra.

2. THE NIGHTMARE BEFORE CHRISTMAS

Tècnicament estem fent trampa. La dirigeix Henry Selick , però no us equivoqueu: The Nightmare Before Christmas és una pel·lícula de Tim Burton. Tot –la imaginació, l’execució, l’ambientació, la història- surt de la ment torturadament adorable de l’únic director capaç de signar una joia com aquesta. Encara que no estigueu familiaritzats amb la historia darrera el malson, val la pena que us deixeu endur per la música de Danny Elfman, l’estètica, l’storytelling i el magnetisme de Jack Skellington. L’èxit més insospitat i imprevisible de Burton. Tant, que la poca fe de Disney en el projecte es va traduir en assetjament al director per produir una segona part. Els executius de l’empresa del ratolí Mickey van tenir la mateixa sort que els batmaníacs que escrivien cartes demanant un nou Bruce Wayne. Zero.

1. EDWARD SCISSORHANDS

Existeix una pel·lícula amb més sensibilitat i delicadesa amagada en foscor i monstruositat? Existeix una metàfora millor per la inadaptació social i el rebuig dels que se senten diferents? Existeix una actuació novella més espatarrant -sense pràcticament parlar- que la de Depp? Existeix una banda sonora més icònica que la d’Elfman? Existeix una mare adoptiva més comprensiva que Dianne West? Existeix un inventor més entranyable que Vincent Price? Existeix un moment més perfecte que el “Hold me- I can’t”? Existeix un desenllaç més commovedorament trist que el d’Edward Scissorhands? Existeix un director més sinistrament genial que Tim Burton? La resposta a totes aquestes preguntes és, evidentment, no.

[/carousel_anything]

Esteu d’acord amb el rànking? Quina és la vostra peli de Burton favorita?

Tags:
2 Comentaris
  • Run Run
    Posted at 01:34h, 25 març Respon

    Tim Burton lleva una temporada (muy larga) donde solo consigue producirme vergüenza ajena, una lástima. Si tuviera que hacer un megatorp 5 sería….

    1 – Ed Wood

    2 – Nightmare before Christmas

    3 – Eduardo Manostijeras

    4 – Bigh Fish

    5 – Vincent (!!!!)

  • Larry Bird
    Posted at 19:25h, 30 març Respon

    Entre els 12 i els vintipocs aquest home m’encantaba. Ara, després d’uns quants epic fail consecutius, i veient les seves pelis antigues (que abans tant m’agradaven) tinc la sensació que està molt MOLT sobrevalorat. Tot i aixi té bones pelis, si hagués de triar 5 serien…

    5 – Vincent

    4 – Sleepy Hollow

    3 – Big Fish

    2 – Nightmare Before Christmas tot i que fos el productor

    1 – Ed Wood

Escriu un comentari