Coldplay: el llarg camí de tornada a casa | Dani Senabre
Pàgina web oficial del periodista Dani Senabre. Descobreix tots els vídeos, les entrades i les publicacions. We've got fun and games.
dani senabre, dani, senabre, rac1, cope, dani senabre rac1, youtube, tu diras
17059
post-template-default,single,single-post,postid-17059,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.1,wpb-js-composer js-comp-ver-5.1,vc_responsive

Coldplay: el llarg camí de tornada a casa

Coldplay: el llarg camí de tornada a casa

Encara no han arribat. Però estan intentant venir. A Head Full of Dreams és un esforç per tornar al material original que va fer que Coldplay fos Coldplay. Un dia van ser una de les bandes més il·lusionants del panorama alternatiu amb el soft rock del seu Parachutes. L’endemà eren el grup més famós del planeta amb l’estilitzat – potser excessivament- Viva la Vida. Avui, en temps en els que un es pregunta si encara son un grup de música, exercicis com A Head Full Of Dreams conviden a pensar que aviat podrem respondre que sí. La pedra llançada per Chris Martin i companyia cau afortunadament uns metres lluny dels prescindibles Ghost Stories i- sobretot- Mylo Xyloto, però no tan a prop dels seus millors treballs com seria desitjable. Afortunadament, hem guanyat uns metres.

Si sobreviviu al ruix inicial, sobretot a la tràgica aparició de la senyoreta Knowles descobrireu que esteu davant d’un retorn, lent i feixuc, al millor estat de forma del quartet de Devon. Potser és que les meves expectatives estaven pel terra. Potser és que ja havia dimitit. Però haig de reconèixer que, sent un element qualitativament entremig de la seva discografia, A Head Full Of Dreams m’ha sorprès positivament.

Un aspecte a lamentar és que, com tot el que ha fet últimament Coldplay, està sobre produït. L’espiral d’efectes d’estudi i capes excessives en la que va entrar el

grup amb Viva la Vida (el seu disc més celebrat, però no necessàriament el millor) sembla que se’ls ha escapat de les mans al llarg dels anys. Chris Martin es va llevar un dia pensant que era Win Butler. I no ho era. Fins i tot van “segrestar” el productor d’Arcade Fire, amb bons resultats. Resultats que potser els van fer perdre el nord. Aquí, intenten redreçar aquesta tendència.

Així, escoltes Everglow i te n’adones que aquell grup que ens va enamorar fa una dècada encara és per allà dins, amagat en algun racó. Potser la persona que millor el fa sortir és Gwyneth Paltrow, la responsable indirecta de Fix You i també de treure el millor del piano i de la veu de Martin en aquest disc. I de la seva, ja que Everglow és el tema en que Paltrow col·labora a les background vocals. Pràcticament irreconeixible i testimonial, però hi és. Altres actuacions estel·lars, però també anecdòtiques son les de Noel Gallagher i el mateix Barack Obama.

Amb el copyright del meu amic Jordi Costa, aquest és l’ 1×1 de l’últim CD de Coldplay:

1- A Head Full Of Dreams. Com a opening track és una elecció discutible, de les que et deixa més fred que calent. Es queda a mig camí, però la lletra ja és tota una declaració d’intencions: you can see the change you want to be. Esperem que entre els somnis que omplen el cap de Martin hi hagi el de tornar a ser el que era.

2- Birds. Els ocells com a imatge de llibertat. El nivell de riquesa metafòrica no seria molt alt, però sona millor que la seva predecessora. El problema és la tempesta que se’ns ve a sobre quan els ocells acabin de volar…

3- Hymn for the Weekend. Un insult al bon gust. La pitjor cançó del disc i del grup. Té la virtut que possiblement no sigui només el pitjor que ha fet mai Coldplay sinó també el pitjor que ha fet mai Beyoncé. Hi ha cançons de One Direction bastant millors. Horrible.

4- Everglow. El so més Coldplay de tot el disc. La poses al X and Y, o fins i tot a algun dels dos àlbums anteriors i no desentona. Piano. Melodia. Llum després de la foscor del tall anterior. Llàstima que no sona tan poderosa com en directe.

5- Adventure of a Lifetime. Entenc que en una primera reproducció, pugui desconcertar. Però guanya amb cada visita. Lletres del millor Martin. Melodia enganxosa. Videoclip caríssim. No cal córrer gaire per veure que serà un hit.

6- Fun. La idea és plasmar la ruptura d’una relació centrant-se en els bons temps i no pas en el dolor (que entenem que ja n’hi va haver prou a Ghost Stories). Celebrem que la aparició de Tove Lo sigui sensiblement millor que la de Beyoncé.

7- Kaleidoscope. No és una cançó, és el típic skit instrumental per omplir. Prescindible.

8- Army of One. Sobre produïda. Si la despulles de l’atrezzo que l’envolta, et queda un molt bon tema. Amb sorpresa final.

9- Amazing Day. Juntament amb Everglow, la millor cançó del disc. El minut final és apoteòsic i porta Viva la Vida escrit al front. Com diu la lletra, you showed me a place where you can be who you are.

10- Colour Spectrum. Un altre skit innecessari. Nada que ver. Circulen

11- Up and Up. Gloriosa. Completa el big three de temazos, amb una qualitat musical i lírica que fa que un lamenti la possibilitat que aquest sigui l’últim disc del grup. La cançó ens mostra un Chris Martin fixing up a car and driving it again”. Seria una pena que no el conduïssin. Nosaltres, per si de cas, els esperarem.

1Comentari
  • Jau
    Posted at 13:24h, 10 desembre Respon

    Li donarem una oportunitat, va…

Escriu un comentari