La història darrera del malson | Dani Senabre
Pàgina web oficial del periodista Dani Senabre. Descobreix tots els vídeos, les entrades i les publicacions. We've got fun and games.
dani senabre, dani, senabre, rac1, cope, dani senabre rac1, youtube, tu diras
17164
post-template-default,single,single-post,postid-17164,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.1,wpb-js-composer js-comp-ver-5.2,vc_responsive

La història darrera del malson

La història darrera del malson

Déu beneeixi els botiguers de Burbank, California. Un mes de novembre qualsevol, Tim Burton anava passejant pel carrer quan va veure un comerç que començava a exposar material nadalenc sense haver retirat encara els productes típics de Halloween. Aquesta xorrada que a qualsevol de nosaltres ens hagués permès seguir caminant tranquilament, a la ment més pertorbada de Hollywood li va generar l’embrió d’una de les pel·lícules més emblemàtiques de la història del cinema. Burton va començar a imaginar com seria una col·lisió entre els dos mons i com podrien conviure les carbasses de Halloween amb els elements típics nadalencs.

La companyia per la qual treballava va tombar el projecte en veure el primer esborrany. Massa adult. Massa fosc. No sé si us sonarà el nom, es deia Disney Pictures. Mesos més tard, després que Burton mostrés el seu talent col·laborant en peces com La Caldera Màgica es van veure obligats a donar-li llum verda. Tot i això, van intentar posar tants pals a les rodes com van poder: prohibint referències a Mickey Mouse i a l’Ànec Donald, demanant dibuixos més simpàtics, exigint com a condició innegociable que el protagonista tingués ulls…Tothom que tingui en ment la cara de Jack Skellington sap que Burton va desobeir totes i cadascuna de les ordres dels seus superiors. Tant és així que Disney, la mateixa companyia que ara posa el seu logo al centre de la caràtula de tots els DVDs i Blu-rays del film, en aquell moment va evitar posar el seu nom en qualsevol cosa relacionada amb el que ells consideraven que estava destinat a ser un fracàs de crítica i públic. De fet, oficialment, The Nightmare Before Christmas es va estrenar sota el segell de Touchstone Pictures, una de les marques filials de l’empresa del ratolí Mickey. La urticària de Disney es va convertir en devoció quan la peli – i sobretot el merchandising de la peli- no només van ser un èxit rotund sinó que van acabar marcant tota una generació. Els productors van passar de gairebé no voler-ne saber res a exigir-ne una segona part. Burton explica que “em vaig haver de plantar davant dels que volien un Jack goes to Thanksgiving. Tinc molt de respecte per la puresa de les meves

obres i pel treball de la meva gent. Mai hagués permès una sobreexplotació comercial d’una cosa que jo considerava única i irrepetible”.

Irònicament, la història de Jack Skellington és la de l’artista cansat de ser qui és i que es deixa influenciar per la gent que té al voltant. En el seu viatge per complir amb els cànons dels altres trobarà l’amor de la seva vida i acabarà descobrint que mai pots oblidar l’essència de qui ets en realitat, encara que aquest algú sigui un monstre terrorífic. Skellington, com Burton, és el millor del món en el que fa, encara que el que faci no sigui per tothom.

Pels dibuixos de Jack, Sally i la resta de personatges, el creador californià (que en aquest cas va cedir les tasques de direcció a l’animador Henry Sellick perquè estava enfeinat amb Batman 

Returns) va encoratjar els artistes a que dibuixessin amb la seva mà no dominant, per obtenir un resultat únic i diferent a la resta. Avui dia no seria així però en aquell moment, a principis dels 90, un projecte d’animació stop motion com aquest va portar tres anys de feina i més de un centenar de persones treballant-hi per fer 12 moviments per segon. Dir que el resultat va valer la pena seria quedar-se curt. The Nightmare Before Christmas és una meravella burtoniana imprescindible, només comparable a la seva millor obra: Eduardo Manostijeras. En l’únic apartat en que Skellington supera Edward, de ben poc, és en la banda sonora. Danny Elfman composa alguns dels millors temes de la història del cinema musical, com les dues joies que us deixem a continuació, tot recomanant-vos el CD de versions on Marilyn Manson, Fall Out Boy i companyia versionen aquests clàssics.

2 Comentaris
  • Larry Bird
    Posted at 23:50h, 28 gener Respon

    Gran película i millor banda sonora… llàstima que haguem perdut definitivament el gran Tim Burton desde fà uns bons anys

  • Dani Senabre |
    Posted at 17:42h, 18 març Respon

    […] l’únic director capaç de signar una joia com aquesta. Encara que no estigueu familiaritzats amb la historia darrera el malson, val la pena que us deixeu endur per la música de Danny Elfman, l’estètica, l’storytelling i […]

Escriu un comentari