Pantalla Gran - Pantalla Petita | Dani Senabre
Pàgina web oficial del periodista Dani Senabre. Descobreix tots els vídeos, les entrades i les publicacions. We've got fun and games.
dani senabre, dani, senabre, rac1, cope, dani senabre rac1, youtube, tu diras
16600
post-template-default,single,single-post,postid-16600,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.1,wpb-js-composer js-comp-ver-5.1,vc_responsive

Pantalla Gran – Pantalla Petita

Pantalla Gran – Pantalla Petita

L’arriscat exercici de convertir pel·lícules en sèries s’ha intentat més cops dels que ens pensem

Quan Drew Brees i els Saints van guanyar la seva primera i única Superbowl el 2009, no eren conscients del doble valor històric del seu triomf. Aquella final va ser el primer esdeveniment televisiu en superar en audiència l’últim episodi de la sèrie MASH. Durant 27 anys, la cloenda de la comèdia bèl·lica de la CBS -companyia especialista en convertir pelis en sèries- havia estat el programa més vist de la història de la tele americana. 106 milions de culs americans asseguts al sofà (al mateix no, cadascú al seu) per veure una adaptació televisiva del film de Robert Altman, que a la vegada havia adaptat la novel·la de Richard Hooker. Tot va començar llavors. I ara ha tornat.

Si us atraco sense avisar i us demano: digueu-me pel·lícules que s’hagin passat a sèries, no crec que me’n poguéssiu dir gaires. Jo tampoc. Però que sapigueu que vivim sota l’amenaça constant de ser bombardejats a tort i a dret per aquest arriscat gènere híbrid. Acabem de saber que cintes tan diverses com El Diario de Noa, Training Day o Arma Letal estan preparant la seva caiguda a la petita pantalla. El mot no és gratuït. Si passar al cine és saltar a la pantalla gran, el camí invers només pot ser aquest. En segons quines adaptacions estem parlant d’un suïcidi en tota regla. Es pot sentir l’impacte del cos abans de veure com salta pel penya segat. Una hòstia com un piano.

El Diario de Noa, Training Day o Arma Letal estan preparant la seva caiguda a la petita pantalla

En alguns casos, com el d’Antoine Fuqua a Training Day, els mateixos directors estan involucrats en el procés, cosa que hauria d’assegurar un mínim de qualitat. No cal dir que cap de les tres esmentades gaudirà de la química en pantalla de les parelles originals d’actors. Gosling i McAdams no es faran cap petó sota la pluja, Ethan Hawke i Denzel Washington no ens ensenyaran la cara més fosca de la corrupció policial i Mel Gibson i Danny Glover no reprendran els seus mítics papers de Higgs i Murtaugh. En els tres casos estem parlant del 90% de la peli. Insubstituïbles.

La majoria de viatges cine-tele acaben passant desapercebuts. Sabíeu que s’han fet sèries de El Planeta de los Simios o Los Inmortales (totes dues de la CBS) o que ara mateix estan en antena Teen Wolf, 12 monos o Abierto Hasta El Amanecer? No. No ho sabeu. Perquè son nefastes. Altres de qualitat igualment baixa han gaudit d’una relativa popularitat com Stargate o Buffy (sí, el personatge que va llançar a la pseudofama Sarah Michelle Gellar durant 7 temporades és el mateix que el de la peli homònima de 1992).

Irònicament, ha estat l’exercici que a priori presentava més dificultat, el que no només ha sortit millor sinó que ha acabat esdevenint una obra mestra en si mateixa. No és que Fargo marqui el camí a seguir, és que és possible que estiguem davant d’un fill que s’ha menjat la mare. Quan Noah Hawley es va atrevir a jugar amb el clàssic dels Coen, tothom es va posar les mans al cap. Encarar Buffy o Arma Letal és una cosa. Potinejar amb una guanyadora de dos Òscars i abanderada de la comèdia negra americana suposa un altre nivell de risc. Tres actors meravellosos i un guió espatarrant més pel que no diu que pel que diu aconsegueixen el miracle. I enmig de tot plegat trobem Billy Bob Thornton, nexe d’unió dels dos mons. Actor habitual dels Coen, veure’l a la sèrie t’aporta la familiaritat suficient com per no tenir la sensació d’estar allunyat del material original. A la vegada, la seva impactant actuació fa que mai oblidis les paraules Lorne Malvo. Aquesta és la clau de l’èxit de Fargo: aprofitar el món visual de la font però construir-hi a sobre. Fred. Rednecks. Mirades. Neu. Mort.

No ens oblidem d’altres adaptacions prou bones com Hannibal, Bates Motel o Friday Night Lights. Tots hem cridat “Clear eyes, Full Hearts, Can´t lose” potser sense saber que els Tigers van tenir abans la seva peli, precisament amb Billy Bob Thornton com a protagonista.

I vosaltres, quina creieu que és la millor peli convertida en sèrie? Quina us sembla infumable? Quines pelis us agradaria veure a la petita pantalla?
No hi ha comentaris

Escriu un comentari