Per què The Lobster podria ser la pel·lícula de l'any | Dani Senabre
Pàgina web oficial del periodista Dani Senabre. Descobreix tots els vídeos, les entrades i les publicacions. We've got fun and games.
dani senabre, dani, senabre, rac1, cope, dani senabre rac1, youtube, tu diras
17049
post-template-default,single,single-post,postid-17049,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.1,wpb-js-composer js-comp-ver-5.2.1,vc_responsive

Per què The Lobster podria ser la pel·lícula de l’any

Per què The Lobster podria ser la pel·lícula de l’any

La meitat de la crítica especialitzada està utilitzant tot l’armament disponible per atacar la que per l’altre meitat és la pel·lícula de l’any. The Lobster encaixa perfectament dins el tòpic de “l’estimes o l’odies, però no et deixa indiferent”. El terme mig mai ha estat el fort de Yorgos Lanthimos, com ja va demostrar amb les seves dues cintes anteriors. De fet, aquest és un dels múltiples arguments utilitzats per minimitzar el seu últim esforç: és que repeteix la mateixa fòrmula de Dogtooth i Alps. Sí. Clar. Estem davant d’un dels cineastes europeus amb més estil i signatura pròpia, amb el permís de Leos Carax i Nicolas Winding Refn (i considerant que Nolan ja gairebé no és europeu). És com dir que Scorsesse repeteix fòrmula. Que Uno De Los Nuestros i Casino son molt similars. Amb l’agreujant que aquestes dues comparteixen parella d’actors. Però no fotem. Són dues obres mestre.

A Dogtooth, Lanthimos porta fins l’extrem més absurd imaginable, els perills de tenir uns pares sobreprotectors. Alps gira al voltant d’ una empresa que es dedica a substituir els morts per fer companyia als éssers estimats que en pateixen la pèrdua. I aquí arribem a la segona crítica habitual que rep l’autor: és que és un director de premissa. Sí. Clar. El seu cine es recolza en una idea-força. Quin problema més greu. Sobretot si la idea és genial i l’execució és de les més brillants que es poden apreciar en el panorama cinematogràfic actual.

La última cinta del grec, evidentment, també proposa un punt de partida que fa que quan llegim la sinopsi o mirem el tràiler, ja sabem que estem davant d’una cosa diferent a la resta. Sabem que asseure’s en una butaca durant dues hores aquell dia serà una aventura que no tindrà res en comú amb qualsevol altra visita a la mateixa sala. I això és molt difícil de trobar. The Lobster és una producció greco-irlandesa impossible de classificar. Un se n’adona buscant informació sobre ella. Ningú es posa d’acord. Comèdia negra. Drama romàntic. Ciència ficció. Suspens. El resultat final és tot això i molt més. Una cinta sobre la por a estar sol i sobre la por a estar en parella. Un exercici de deformació dels rituals quotidians de les relacions de parella. Tot amb l’estil cru, directe i de tant en tant desagradable – a l’estil Haneke o Kubrick- que fa que, per exemple, dues persones marxessin de la sala en dos moments diferents del film. “No ho suporto més”, va dir una en veu alta.

Lanthimos exposa, sense maquillatge ni efectes especials, una societat distòpica on els solters son obligats a trobar parella o a convertir-se en animals. Sí. Torneu a llegir. Ara enteneu allò de la sinopsi, oi? Però l’argument de The Lobster no es pot resumir en una frase. Ni en un article. S’ha de viure. Colin Farrell ofereix potser la millor actuació de la seva irregular carrera. I per molt que la cinta sobreexposi una idea inicial, es desinfli segons alguns a la part final del metratge i porti l’espectador al límit, creieu-me: The Lobster és cinema en estat pur. No la oblidareu. I això és més del que es pot dir de pràcticament totes les pel·lícules que s’estrenen avui en dia.

No hi ha comentaris

Escriu un comentari