Sorkin, en versió Fast Food | Dani Senabre
Pàgina web oficial del periodista Dani Senabre. Descobreix tots els vídeos, les entrades i les publicacions. We've got fun and games.
dani senabre, dani, senabre, rac1, cope, dani senabre rac1, youtube, tu diras
17177
post-template-default,single,single-post,postid-17177,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.1,wpb-js-composer js-comp-ver-5.1,vc_responsive

Sorkin, en versió Fast Food

Sorkin, en versió Fast Food

És igual que parlin de la política exterior nord-americana, del codi deontològic del bon periodista, del rècord de victòries dels Oakland Athletics o del disseny del nou Mac. Quan apareixen en pantalla personatges escrits per Aaron Sorkin, ho saps. Els identifiques ràpidament. Són necessaris tres segons de diàleg per saber que darrera d’aquella aferrissada batalla dialèctica hi ha el guionista més respectat del cinema i la televisió americana. La seva presència és tan evident que de vegades passa per sobre de l’estil del director en qüestió. Aquest és el cas que ens ocupa. Steve Jobs és la única pel·lícula seriosa que heu de veure sobre l’home que va canviar el món a través de la tecnologia (intenteu oblidar Ashton Kutcher si podeu). Les meravelloses interpretacions de Michael Fassbender –a diverses galàxies de Kutcher com a actor- i de Kate Winslet conformen l’eix central entorn el qual gira la pel·lícula. Sorprèn especialment en el

cas de l’actriu britànica, no perquè dubtem del nivell de la guanyadora d’un Òscar (The Reader, 2008) sinó perquè té el mèrit afegit de no deixar-se cruspir per la força d’atracció del personatge que dóna nom a la cinta. Winslet, que és a pràcticament totes les escenes al costat de Fassbender, resisteix el duel i brilla amb llum pròpia en el paper d’àncora que intenta que els peus del geni mantinguin un mínim contacte amb el terra.

No és el millor guió de Sorkin -de fet no està a l’alçada de la majoria de la seva obra- però un acaba amb la sensació que si no fos pel ritme precipitat de muntatge i edició, obsessió clàssica del sobrevalorat Danny Boyle, acabaríem degustant un plat tan delicat com els de The Social Network, Moneyball o qualsevol episodi de West Wing o The Newsroom. Aquí, tot i ser carn de primera qualitat, es serveix més com a fast food. Ara, la vertiginosa facilitat amb que els personatges intercanvien frases brillants et segueix mantenint enganxat a la cadira i t’obliga a ser igualment ràpid per aguantar el ritme. Alguns diran que els personatges de Sorkin són només llestets que caminen i parlen ràpid sense dir res. Altres, seguirem pensant que hi ha molta més acció en cinc minuts dels seus diàlegs que en algunes trilogies bèl·liques o policíaques senceres.

Per ser justos amb Boyle, que viu del discutible èxit de Slumdog Millonaire, hem d’aplaudir la genial decisió de rodar en 16mm, 35mm i format digital per il·lustrar les tres èpoques de les tres presentacions de productes d’Apple (i Next). Tant si odieu la figura de Jobs com si en sou fanboys –es fa difícil pensar en el terme mig- gaudireu amb el retrat de l’home que pensa que “Déu va enviar el seu fill al suïcidi però l’estimem per què va crear els arbres”. Aquesta idea que el producte ha d’estar per sobre de la persona es manifesta amb la crueltat amb que avantposa la feina a la seva filla Lisa i explota en una conversa amb l’altre Steve d’Apple. Wozniak fa

veure Jobs que no és excloent, que es pot ser un geni i ser una persona decent alhora però que ell no ho serà mai perquè “els teus productes son bastant més respectables que tu”. Jobs, lluny d’ofendre’s, respon amb rapidesa: “aquesta és la idea, amic”. La paradoxa de trobar-te un creador sense cap rastre de humanitat però que necessita urgentment que el seu ordinador digui “Hola” a la gent, només es comparable a la d’un inadaptat social que acaba creant la xarxa social més famosa del món. Zuckerberg i Jobs no s’assemblen en gaires coses més però tots dos han passat per les mans d’un altre creador obsessionat amb el control i la perfecció: Aaron Sorkin. I això es nota.

No hi ha comentaris

Escriu un comentari